Les noves tecnologies

Molts de nosaltres hem vist néixer (i créixer) uns primers i gegantescos ordinadors com a eina de suport. Si bé en un primer moment fou un macroinvent tècnic reservat per a “operaris” i “docents” experts en la matèria, fou un macroinvent relativament estàtic en quan a aplicacions pràctiques però interessant en un moment concret quan se’n desprengueren  un flux de microinvents interessants. 

El següent vídeo crec que emmiralla clarament el procés pel qual molts de nosaltres hem hagut de passar (ja sigui amb els primers ordinadors, amb els primers mòbils, els primers llibres electrònics...).

El llibre també va ser una tecnologia molt avançada i innovadora en la seva època, no creieu? 

Papel tradicional VS Noves tecnologies

Aquest vídeo ens convida a reflexionar sobre un debat actual entre la utilització de les noves tecnologies (llibre electrònic, Tablet, etc.) o el llibre tradicional.

 Vicente Luis Mora en el seu article "Redes sociales, textovisualidad y transmedia: literatura y nuevastecnologías" ens exposa el següent:

"No conozco a ningún partidario del libro electrónico que no lo sea, también y decididamente, de los libros tradicionales. El amante de la literatura la defiende en cualquiera de sus manifestaciones, ya sean impresas, digitales o performáticas (teatro, poesía recitada en público, etc.). Del mismo modo en que nadie parece ver un conflicto entre leer un poema o que el autor del poema lo recite en voz alta, pensándose en general que ambas experiencias son complementarias y mutuamente enriquecedoras, surge la disputa cuando se discute entre las versiones en papel y digital de un texto, como si fuesen en algún momento una cosa distinta y no la misma obra en diferentes soportes.

Debajo de esta áspera discusión late el desconocimiento de un hecho claro e indudable, cual es que las nuevas tecnologías no significan de forma irremisible la desaparición de las anteriores."

En definitiva, no són tots dos necessaris? Tot i que el paper higiènic ens deixa nomès una  sola opció, de moment.

El paradigma de la simplicitat i de la complexitat

Un paradigma simple o una paradigma complex?

El paradigma de la simplicitat inclou característiques racionalistes, universalistes, quantitatives i dissociatives. A la vegada projecta una realitat basada en la mecanicista i monosèmica: confiança plena en el poder de la raó.

El paradigma de la complexitat, d’altra banda, inclou característiques  inclusives, amb una incertesa de no conèixer-ho tot, incompleta, articulatòria, integrada al subjecte i l’objecte, interdisciplinari, dialògica i sistemàtica. A la vegada considera la realitat com un univers complex i caòtic: la seva confiança recau a l’home i en un estudi de la realitat de manera autocrítica.

L’hipertext és inseparable

Hem vist pràcticament néixer Internet, els canvis i enfrontaments –no  exempts de debats- judicis, negocis i indemnitzacions comptabilitzades amb macro xifres econòmiques per acaparar “l’espai virtual”, llargues discussions sobre els avantatges i inconvenients dels usuaris/es vers la màquina i el terror que suposava formar part de la xarxa, el “horror vacui”  típicament burges del temor a l’imprevist en els mercats financers, la discutida mort del llibre... Podríem fer-ne un missal.

L’hipertext és inseparable d’aquesta postmodernitat en la què, ens agradi o no vivim, i

respon a unes necessitats: fer una aposta educacional ferma i seriosa, un “click” per ajustar la nostra manera de treballar que ens permeti pensar i repensar constantment les humanitats des d’altres perspectives possibles. L’hipertext permet donar respostes, reaccionar i creure en allò que fem perquè són diferents a les imperatives i prescriptives apreses durant segles, sense caràcter de vigència però igualment eficaces, actuals i valorables especialment alhora de reivindicar qualsevol identitat, igualtat i diversitat. 

"El text no pertany a ningú, ningú no el domina."

Podem ser autocrítics amb l’hipertext?

Sí.

Si som capaços de reflexionar què fem amb la informació. Tres possibles serien aquests. En referir-nos al “Tot”, propi de la complexitat, tot és multicausal, polièdric, polifònic perquè són causes plurals i alhora relacionades que necessiten respostes plurals. 

En segon lloc, no podem fer una autocrítica lineal (simple o reduccionista) perquè la complexitat està vestida de conceptes “fuzzy” o borrosos amb els quals treballem. 

Finalment, admetre com tot coneixement plural i descentralitzat  debilita i respon a un poder que, lluny de la causa efecte, ha d’aprendre a jugar amb probabilitats més que actuacions autoritàries, senzillament perquè “...el text no pertany a ningú, ningú no el domina” [1].

I vosaltres què en penseu?

---

[1] CAMPÀS MONTANER, J. (2015). “Escriptures hipertextuals: aprendre a llegir i escriure a la Galàxia Internet”. Material UOC. p.25.